13/02/2010 - Opinió - Preposició

EL PERIÓDICO.CAT
Opinió
Preposició
Publicat 13/02/2010. Edició impresa
JOSEP CUNÍ

Abans de la revisió de la gramàtica, quan els sintagmes no existien i els escolars d’eterns pantalons curts i penellons hivernals s’aplegaven en aules plenes i multidisciplinàries dominades per un únic i entregat mestre, les definicions es memoritzaven i les taules es cantaven. Era allà on s’aprenia que la preposició és la part invariable de l’oració que uneix les paraules i que les relaciona. Així, per exemple, vam entendre que no és el mateix «viure per a una causa» que «viure de la causa». I si entréssim en les arenes movedisses dels que s’omplen la boca de democràcia, nació, independència, Estat de dret o llibertat sense practicar-ho per hàbit, trobaríem moltes mostres de la importància que adquireix la preposició en les seves interessades arengues de frases fetes.

Tot això ve a tomb de l’últim cas on s’ha volgut confondre a propòsit de la preposició. L’aplaudida i al mateix temps repudiada sentència d’Ernest Maragall sobre el tripartit i la fatiga. I encara que estem davant d’un exercici una mica més complex, perquè el descarat mal ús utilitza el mateix vincle, val la pena endinsar-s’hi per desemmascarar els tafurs del llenguatge.

En un paràgraf de set línies, el conseller d’Educació diu el que li dol i argumenta el que li cou. I el comença amb una pregunta: ¿és possible governar en coalició sense donar mostres d’incoherència? Afirma que sí, com s’ha demostrat tantes vegades i en tants llocs, però que fa falta demostrar-ho ara i aquí. I passa a lamentar que la imatge que projecten amagui un balanç de govern efectiu i incomparable amb qualsevol altre i s’endinsa en les procel·loses aigües de la polèmica al constatar que Catalunya sembla que no el vol, que està fatigada i que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables. L’obligada i condensada reducció periodística ho resumeix en «fatiga de tripartit», però les intempestives reaccions posteriors hi responen negant que el Govern estigui fatigat. I li suggereixen al conseller que si ho està ell, que abandoni el càrrec.

Proposició

Dedueixo que quan «l’autèntic Maragall», segons Pasqual, deixa anar la perla, és perquè té clar que no seguirà després de les eleccions. No podrà, no el deixaran o no el voldran. I encara que es pugui creure que arribats a aquest punt, ja no ve d’aquí, el que fa és un gest de coherència i donar un cop de mà als seus companys, ja que diu en veu alta el que la majoria de socialistes rumoreja davant el cansament existencial de cohabitar amb uns socis que, ahir per una frivolitat i avui per una transcendència, deixen el seu Executiu en evidència una setmana sí i l’altra també. Per la llei d’educació, per l’impost de successions, per Ascó o per Horta de Sant Joan, per Bolonya o per Palestina, per conceptes dogmàtics o per raons inflexibles, per alternativa electoral o per pressió governativa, per perfil aliè o per paquet propi.

Així ho remarquen els titulars, exposa el carrer i confirmen les enquestes. Que la fatiga és dels ciutadans amb el seu Executiu, no del Govern en si mateix. I sembla que és un cansament crònic per negació reiterada d’evidències, falta constant de cohesió, discurs de doble moral i exercici polític d’una altra època. ¿Per què és deslleial qui assenyala les deslleialtats? I els que es queixen per la inoportunitat del moment s’obliden que, si fos més caut, ja no seria un Maragall.

Llegir aquí: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=686772&idseccio_PK=1006