22/01/2011 - Gran Barcelona - Una visita a l'infern

EL PERIÓDICO.CAT
Gran Barcelona
Una visita a l'infern
Publicat 22/01/2011. Edició impresa, Gran Barcelona, pàg. 34
Joan Barril, Periodista

A peu de carrer

Hi ha diferències substancials entre la paraula impost i la paraula contribució. Es dirà que totes dues representen el mateix i que al cap i a la fi no vivim en cap paradís fiscal on la vida és del tot gratis. O sigui, que tant si és impost com contribució, de pagar no se'n salva ni Déu. Però fins i tot a l'hora de pagar hi ha actituds diferents. La delegació d'Hisenda és un lloc al qual la gent entra amb actitud genuflexa i, al sortir-ne, s'aturen als bancs de la plaça de Letamendi per fer una pausa després del mal trago fiscal. Però aquesta mateixa gent ignora que al carrer de Fontanella, just al costat de l'edifici de Telefónica, s'obre l'Agència Tributària de la Generalitat. Un establiment en què la majoria dels clients van a esperar i a pagar, que d'això en sabem força.

D'entrada, l'Agència Tributària de la Generalitat té el que s'ha de tenir per sotmetre el ciutadà. Un arc de metalls i un sistema de raigs X per a les maletes indiquen que estem a punt d'emprendre el vol cap al dolor del pagador incomprès. El guàrdia de seguretat és una persona cortesa i paternal, conscient que qui traspassi aquella porta en sortirà amb uns diners de menys.

Una vegada a l'interior els guardians del pati d'operacions pregunten al contribuent el destí final de les seves obligacions. Una senyora sol·licita tanda per a la cosa de l'impost de successions, que CiU va advocar per suprimir i que, en conseqüència, pot seguir el destí d'altres promeses com la dels 80 quilòmetres per hora. M'enganxo a la senyora. És la primera vegada que hereta i, en conseqüència, la primera vegada que paga. A l'altre costat del taulell uns funcionaris de sobres preparats indiquen al contribuent el difícil itinerari d'impresos. Hi ha en aquests guies de l'Administració una paciència infinita. En el fons saben que el seu salari també depèn de la correcta gestió i de la comprensió del contribuent. Però sovint el contribuent no entén res. Una altra dona s'instal·la a la taquilla veïna i parla d'una donació per a la seva filla. El resultat és el pagament de 75 euros. Sembla poc, però per a ella és molt. Ha passat alguna cosa que als espectadors se'ns escapa. Al costat de la dona dels 75 euros, la senyora que hereta per primera vegada rep la clatellada de saber que haurà de pagar gairebé 30.000 euros.

En un metre de distància es troben xifres molt diferents. La senyora dels 75 euros clama al cel, la senyora dels 30.000 s'ha quedat muda. «Jo no tinc diners per pagar tot això». El funcionari li aconsella que posi la casa heretada en venda. «És una ruïna i no estan els temps per comprar res». Mentrestant, a les cadires d'espera, els treballadors de les gestories es disposen a liquidar xifres encara superiors, perquè hi ha gent que pot pagar perquè altres tinguin l'ensurt.

Mals temps per pagar contents. Mals temps per a aquesta fàbrica de deutes que s'expliquen pels principis de la justícia distributiva. O sigui: un treballa, compra un pis, el deixa enfonsar i nomena un hereu. És una herència enverinada. Al sortir al carrer l'aire encara és gratis.

Llegir aquí: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20110122/una-visita-linfern/675090.shtml

Leer aquí: http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/20110122/una-visita-infierno/675090.shtml