12/02/2010 - CATALUNYA OBERTA - Editorial - PSC: de la “maragallada” a la crisi

CATALUNYA OBERTA
Editorial
PSC: de la “maragallada” a la crisi
Publicat 12/02/2010

Algun dirigent del PSC va fer broma ahir amb que les declaracions del conseller Ernest Maragall sobre la "fatiga" del Tripartit que hi ha a Catalunya eren una maragallada, en el sentit de les del seu germà Pasqual. Un altre dirigent del PSC afirmava, en una mena de lapsus linguae, que Maragall havia patit un "atac de sinceritat". Però la situació es va complicar quan, ahir a la tarda, el conseller Antoni Castells va donar la cara mostrant un ple suport a les paraules d’Ernest Maragall. Al final, el mateix José Montilla va haver de sortir a la palestra per afirmar: “No hi ha cap crisi al PSC”. Per a qui sàpiga interpretar-ho, això significa ni més ni més que la crisi està oberta.

Crisi al PSC? I tant. El que queda clar és que, més enllà de l'anècdota dels consellers que posen en qüestió el govern del que forma part, les declaracions de Maragall i Castells són com la punta de l'iceberg que expressa a un malestar creixent del PSC amb la fórmula de coalició amb què governa. Malgrat les paraules de Montilla, tothom entén que l’episodi és un símptoma del que es cou. I hi ha molts més indicis. Per exemple, es comenta que nombrosos alcaldes socialistes de l'àrea metropolitana estan tips del Tripartit i diuen en veu baixa que cal trencar amb Esquerra Republicana. Per exemple, que la consellera Montserrat Tura, preguntada per la polèmica, va mostrar una clara connivència amb Maragall i Castells. S’intueix que el sector més catalanista del PSC està descontent pel funcionament del govern de Catalunya i per la manca de perfil propi en la relació amb el PSOE i amb Madrid en general. I sabem també que la campanya electoral que prepara el PSC s'orienta al missatge que els socialistes seran capaços de governar en solitari, sense socis ni hipoteques.

De tot plegat es dedueix ben clarament que al PSC n'estan farts, del Tripartit. Sectors oposats? Castells contra Montilla? No ho sembla. Tot indica més aviat que Maragall i Castells, per coratge o per tàctica, diuen en veu alta el que Montilla i altres dirigents pensen en silenci. Fins fa poc, estaven fins al capdamunt d'ERC. Ara també n'estan d'ICV, que ha encadenat episodis tan lamentables com la negativa a aprovar la Llei d'Educació de Catalunya, el xantatge per l'impost de successions i el desastre de l'incendi d'Horta. Al PSC hi ha la sensació que només els socialistes mantenen el tipus dins del govern, mentre que ERC i ICV fan el que volen, d'acord amb els seus immediats interessos electorals. A això contribueix el fet que els màxims dirigents d'Esquerra i Iniciativa, Joan Puigcercós i Joan Herrera, són fora del govern i, per tant, poden criticar-lo sempre que els ve de gust.

Ara: una cosa és que el PSC estigui tip del Tripartit i una altra molt diferent és que estigui en disposició de trencar-lo. Montilla es troba, com explicava fa uns dies David González a l'Avui, en el dilema del presoner. Li agradaria trencar amb els seus socis, però no pot perquè numèricament li resulta impossible. I seguirà sent impossible després de les eleccions de la tardor (si no és que les enquestes van del tot desencaminades). De manera que tota la inquietud socialista no passa de foc d'encenalls: si el PSC tornés a sumar amb els seus socis, faria el Tripartit 3. Com el farien ERC i ICV. Aquesta és la realitat. La realitat d'una fórmula de govern que no funciona, ni agrada, ni il·lusiona ningú, però que es manté amb un únic argument: el poder pel poder.

Llegir aquí: http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/editorial/3678/294