22/11/2009 - Política - L'impost polèmic

AVUI
Política
L'impost polèmic
Publicado 22/11/2009 Edición impresa
Alexandre Pedrós Abelló / Catedràtic d'hisenda pública. / Universitat de Barcelona

L'impost de successions és clarament injust i sobretot discriminatori. De forma progressiva s'ha desnaturalitzat en 15 anys

El debat sobre la "pràctica" desaparició de l'impost de successions s'ha convertit en el tema fiscal estrella a Catalunya.

Convé recordar que és un impost estatal i que, per tant, la Generalitat no és competent per aprovar-ne la desaparició. Des de fa molts anys he argumentat la necessitat de transformar aquest tribut i els altres tributs totalment cedits en tributs propis, per poder acordar, en el seu cas, la seva real desaparició o una reforma en profunditat que ara no som competents per escometre. Ara per ara només es pot eliminar l'impost de successions mitjançant una llei estatal aquí, a Madrid, a València i on sigui.

Podríem dir que és una qüestió sorprenent que produeixi tal neguit donada la minsa capacitat recaptatòria que té, però entenc que no ho és donades les circumstàncies concurrents. No és tan sorprenent si es té en compte la seva naturalesa: afecta un percentatge molt reduït de la població, incompleix greument el principi d'equitat horitzontal (fer tributar igual als que són iguals), discrimina greument en l'àmbit territorial segons la residència del causant, i, normalment, obliga a un fort pagament, cosa que és particularment greu en absència de l'adequada tresoreria per fer-hi front. Tot això explica que hi hagi una forta pressió social dels possibles afectats, en contra de la seva aplicació tal com ara està regulada a Catalunya.

Els darrers quinze anys

L'impost s'ha desnaturalitzat progressivament de manera important en els darrers quinze anys. En primer lloc, quan es discrimina en la seva tributació, creant reduccions del 95 per cent en el cas d'explotacions agràries, en l'habitatge habitual i en el cas de les empreses familiars. Quasi tothom està d'acord en l'aplicació de aquestes reduccions, i en particular en temps de forta crisi econòmica, perquè així s'està afavorint el manteniment de llocs de treball. La queixa, però, es manifesta en el fet que la planificació fiscal feta en les propietats d'immobles urbans pot fàcilment significar l'aplicació -també- de les mateixes reduccions. El que és més greu, en tot cas, és el que succeeix amb els executius i professionals, pertanyents a la classe mitjana-alta (i aquests són els que nodreixen la queixa cívica d'ara), en què les seves herències, formades principalment per actius financers, no gaudeixen de cap reducció. Els saldos bancaris, les accions cotitzades i les participacions en fons d'inversió de tota mena, en particular, tributen injustament més de 20 vegades el que tributen per successions els que hereten altres tipus d'actius de la mateixa quantia.

Les diferències territorials en la tributació per l'impost de successions constitueixen la segona raó fonamental de la desnaturalització progressiva d'aquest impost. Ha d'assenyalar-se que aquestes diferències territorials es limiten a les herències i llegats de pares a fills, entre cònjuges, als ascendents, adoptats i adoptants, però no afecten els de parentius més llunyans (oncles, nebots, cosins, altres col·laterals i estranys), als quals no s'aplica cap tipus d'avantatge fiscal en cap territori espanyol.

En l'aspecte territorial, des de sempre hi ha hagut exempció total de l'impost de successions entre pares i fills i cònjuges a les províncies forals d'Àlaba i Navarra. Després del 1979, amb la reintegració foral també ha estat així en el cas de Biscaia i Guipúscoa. Després, en particular a partir de l'any 2002, moltes comunitats autònomes han aprovat unes rebaixes tributàries espectaculars. Bonificacions del 99 per cent de la quota íntegra en el casos de Madrid, València, Múrcia, la Rioja i Castella-Lleó, i fortes reduccions quantitatives a Balears, Aragó, Astúries, Galícia i Canàries. Això és el que ha produït el que ara diem que és la "pràctica desaparició de l'impost". L'experiència internacional pel que es refereix a la competència -lleial o deslleial- a la baixa en aquest impost ha comportat la desaparició real i formal de l'impost de successions en els anys vuitanta a Austràlia (1983) i al Canadà (1986). Certament, encara que hagi desaparegut l'impost a Portugal, Itàlia i França, la major part dels països el segueixen aplicant.

Resumint: en la seva situació actual no es pot dir que l'impost sigui just, ni que ajudi a la redistribució de la riquesa, sinó que es clarament injust i, sobretot, discriminatori, tant pel que fa als aspectes territorials com a la diferent tributació segons la naturalesa dels elements patrimonials que grava.

Si parlem d'una reforma àmplia de mires en l'impost de successions, semblaria que, per tot el que s'ha explicat, caldria no precipitar-se. Sempre és millor, en aquestes qüestions tan arrelades en una societat complexa com la que ens ha tocat viure, ser pragmàtic que no pas fer quatre esgarrifalls dogmatitzats i avall. Avui l'impost de successions no el paguen en major quantia els més rics sinó els més desprotegits: per raons de residència i per la naturalesa dels actius que es transmeten gratuïtament per herència o per donació.

Entenc que no tenim al Parlament de Catalunya competències adequades per reformar en profunditat aquest impost, i menys per fer-lo desaparèixer. O es segueix la línia majoritària seguida per altres comunitats autònomes (bonificant quasi totalment la quota resultant) o caldria no precipitar-se mitjançant un parell de retocs: en termes d'apujar la reducció fins a 500.000 o 1 milió d'euros en les transmissions de pares a fills i assimilats, i de reduir a la meitat -per exemple- l'escala de tipus impositius. El cost d'aquest tipus de reforma serà difícilment justificable si no fa callar les crítiques en presència, i no crec que ho faci.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 6. Diumenge, 22 de novembre del 2009

Leer aquí: http://paper.avui.cat/article/politica/178210/limpost/polemic.html