19/09/2009 - Opinió - Tornant als impostos

Opinió
EL DEBAT SOBRE LA REFORMA FISCAL QUE PREPARA EL GOVERN
Tornant als impostos
Publicat el 19/09/2009
GUILLEM López Casasnovas

Rebaixar i apujar tributs a conveniència no troba arguments en la teoria de la hisenda pública

Crec que és un error entendre que els impostos són palanques per al creixement. De fet, dubto fins i tot que siguin un instrument per a la redistribució, terreny en què la despesa social adquireix des de ja fa un temps més rellevància. Aquesta és l’evolució que han pres els nostres sistemes fiscals en què només per interès electoral es redueix o s’elimina un impost. Hauríem d’entendre, doncs, que, sobretot, el que es pretén amb la tributació és poder finançar, amb el mínim perjudici possible a l’economia i als contribuents, el conjunt de la despesa pública necessària per al benestar que hem decidit. Pels principis que recullen els manuals d’hisenda pública –els de Fritz Neumark per ser més precís, amb dècades d’antiguitat– sabem que la càrrega s’ha de distribuir equitativament, segons els criteris de capacitat de pagament. Sabem també que és bo que els impostos distorsionin poc altres sistemes eficients, com les assignacions del mercat, minimitzant així els excessos de gravamen. És a dir, és convenient que els impostos siguin flexibles a les conjuntures, que s’hi adaptin, i no rígids , ja que les podrien empitjorar.

UN COP Reconegut això anterior, el concepte d’equidistribució tributària forma part de la moral –del costum– en la vida col·lectiva, una cosa que no es canvia d’un dia per l’altre. La flexibilitat s’aconsegueix millor amb la imposició sobre la renda, si està ben dissenyada: la personal, progressiva, per anticíclica, i la proporcional societària, per moure’s amb el cicle i almenys no agreujar-lo. Finalment, la minimització de les distorsions ens portaria a gravar els béns de primera necessitat, i això sabem que seria injust, de manera que l’esmentat criteri s’aplica per desempatar casos iguals en situacions diferents. I poca cosa més. De manera que és lògic que la inèrcia i la consolidació dels sistemes hagi de predominar en la vida econòmica. Primer, per donar estabilitat als marcs de decisió i evitar un chapapote impositiu, que, fins i tot podent ser ben intencionat, desequilibri el terreny de joc dels agents econòmics, a vegades en direccions insospitades. Després, perquè la fiscalitat és part del tot de la decisió empresarial (recerca de beneficis) i esperem que no en sigui mai l’ingredient decisiu (això violaria el principi d’eficiència).

De manera que en fiscalitat, pocs canvis i molt pensats, per fer possible una recaptació que sigui compatible amb el funcionament del sistema econòmic, i així poder finançar de manera sostenible i estable la despesa pública necessària. Que el cicle és favorable: doncs toca estalviar (superàvit) per a quan no ho sigui. En canvi, rebaixar i apujar impostos a conveniència no troba arguments convincents en la teoria de la hisenda pública moderna.

En el debat actual no crec que ningú sigui tan ingenu per suposar que amb la baixada de PIB que tenim, apujar els tipus salvi, via recaptació, el que no puguem contenir reduint despesa, causa avui de tres quartes parts del dèficit públic. No obstant, per higiene, a igual pressió fiscal, i per legitimar en temps de crisis altres mesures socials de les quals la fiscalitat és un reclam, es podria repensar potser a revertir alguns canvis que es van fer en moments d’eufòria recaptatòria i improvisació. En cito alguns: recuperar un equilibri més gran davant de la dualitat fiscal del tractament de les rendes del capital i les del treball; no atendre cants de sirena d’amnisties fiscals (per a l’escarni dels que encara compleixen les seves obligacions amb el fisc) ni d’eliminació d’impostos (tampoc el de successions, que s’ha de millorar en la justícia amb què s’aplica, i no abolir-lo sense més ni més, tot i que la idea de no pagar impostos a tots ens pot resultar simpàtica); gravar més bé els beneficis de les Sicav, els dels esportistes d’elit i altres rendes respecte a la resta de bases fiscals, per tornar a la separació més raonable dels tractaments de plusvàlues especulatives entre curt i llarg termini. I, finalment, legitimar de manera continuada el sistema, exigint el compliment fiscal als ciutadans (els que no contribueixen a les càrregues del país no haurien de tenir cap reconeixement social). I poca cosa més.

INCREMENTAR l’IVA és avui políticament fàcil, ja que l’impost es percep poc a l’incorporar-se als preus, encara que no crec que penalitzar el consum en temps de crisi sigui una bona idea, i, en tot cas, ho seria a costa d’augmentar la regressió fiscal, perquè, en proporció, el paguen en més gran mesura les rendes més elevades. Però la valoració de la justícia fiscal li toca al Govern, i per les seves obres el coneixem.

En definitiva, menys incertesa en fiscalitat, més estabilitat tributària per als escenaris de decisió econòmica, més efectes redistributius no per la via dels impostos, sinó de la despesa (fora de la universalitat insípida, amb prestacions socials més selectives), menys autoengany que amb aquestes mesures fiscals (i no laborals o d’un altre tipus) podem solucionar la crisi i menys ingenuïtat a l’hora de buscar l’augment dels ingressos, perquè l’equilibri s’hauria d’aconseguir mitjançant una despesa pública més baixa.

Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.

-------------------------

Llegir-lo a "El Periódico": http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=646079&idseccio_PK=1006