02/04/2011 - Opinió - Cent dies de bon govern?

AVUI
Opinió
Cent dies de bon govern?
Publicat 02/04/2011
Vicent Sanchis

“On és el timó que Artur Mas va portar al seu despatx? Potser espera que el guiï Joaquim Nadal amb la decisió que ell no té?”

Els càlculs sempre tenen un punt d'arbitrarietat i les efemèrides es fan venir redones quan convé, però el govern ha determinat que dimecres vinent fa cent dies. Així sigui. S'ha acabat, doncs, la pau i la treva que alguns els han concedit –no és el cas de l'oposició– i ha arribat el moment de fer balanç. En què l'ha encertada Artur Mas? En sinceritat i responsabilitat. Una virtut que no va definir, precisament, els seus antecessors. N'hi ha per fer-se'n creus. Encara ara, amb un punt de cinisme que fa sang, el president del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, és capaç de retraure a CiU que “exageri” la situació crítica o que menteixi quan fa referència a les exigències de l'Estat. Nadal l'altre dia va proclamar que “ningú” demana a la Generalitat que retalli el 20 per cent dels seus pressupostos. El govern de l'Estat –que té la potestat de fixar l'endeutament de totes les altres administracions– es limita a no complir les obligacions adquirides amb el nou Estatut i a negar la transferència de partides pressupostàries vitals. Com es pot atrevir Joaquim Nadal sense que li caiguin la cara i el tos de vergonya a afirmar que, senzillament, només cal satisfer el compromís de no superar un dèficit de l'1,3 per cent del PIB quan el tripartit l'any passat es va acostar al 4 per cent?

El govern de José Montilla, com el José Luis Rodríguez Zapatero, va mentir en recta electoral i va perpetrar grans inversions i grans compromisos –sense assignacions pressupostàries, que ara han quedat pendents– perquè “el progressisme” és “benestar”. El dèficit acumulat, doncs, va ser enorme. Un dèficit que ara cal pagar. Els autors d'aquesta presa de pèl haurien d'emmudir per sempre. Caldria que deixessin pas a nous dirigents que poguessin criticar la gestió dels seus rivals amb una certa autoritat moral.

El govern d'Artur Mas no ha volgut caure en aquesta gravíssima irresponsabilitat. Ha fet front a la situació. I això l'obliga a resignar-se a retallar aquí i allà, a aguantar la ira dels justos i les crítiques dels injustos. I aquesta, que no és poca, és la seva gran virtut. Només reconeixent la malaltia es pot intentar rebaixar-ne la intensitat. No és gens fàcil fer-ho. És un paper galdós. N'hi ha que proclamen que l'opció més còmoda és exactament aquesta. Que és molt més difícil proposar altres alternatives “imaginatives”. Per què no ho intenten ells?

Potser només amb aquesta virtut –que al capdavall és un sacrifici– n'hi ha prou per aprovar amb una certa nota en aquests primers cent dies. Però seria tan injust no reconèixer aquest mèrit com amagar els defectes. I el govern d'Artur Mas –que presumptament havia de ser “el dels millors”– també n'ha tingut. I molts. Diuen que justament ara el president es referirà a un full de ruta que generi il·lusió. A bona hora! El país ha quedat ben tocat perquè els qui el lideren políticament s'han limitat a certificar-ne gairebé la defunció. Defunció per resignació. No hi ha cap terra promesa i el govern, a més, afirma que plantejarà un nou pacte fiscal l'any que ve, encara que llavors la proposta pugui resultar molt més impracticable que ara, amb un PP fortíssim al davant. Estomacats, resignats, rebregats... No sembla que Catalunya pugui afrontar els grans reptes que ha de resoldre des d'aquestes precarietats.

Però aquí no s'acaben els inconvenients. Aquest govern de cent dies en té alguns més. D'importants. Per exemple, tal com protestava amargament el seu antecessor, tampoc sembla que “es comuniqui” amb eficiència. La desorganització i el desconcert són evidents. I els seus membres –començant pel mateix Mas– ja han començat a retraure l'actitud dels mitjans de comunicació. La culpa, del missatger... Hi ha, a més, la sensació que Josep Antoni Duran i Lleida mana –i molt, excessivament– en parcel·les tan estratègiques com la projecció exterior i la relació amb Madrid. I Duran ha imposat una interpretació reaccionària i espanyola en aquesta gestió. Sovint més pròxima al PP que a CDC. Fa també l'efecte que el govern no és capaç d'anar més enllà de les retallades. No hi ha un projecte ni una estratègia. O potser és que la proximitat de les eleccions municipals obliga a una prudència que dissortadament coincideix amb el primer any de la legislatura, que és quan cal prendre les grans decisions. Les més atrevides. Té Convergència i Unió un projecte engrescador per superar els moments que patim? Per ara s'ha limitat a exercir d'entitat d'estalvis. I gràcies. Una opció ambiciosa posaria damunt la taula propostes clares i miraria de pactar-les ara amb uns i després amb uns altres. Sembla que el govern de Mas s'ha resignat a negociar-ho tot amb el PSC, que l'humilia contínuament. Un destacat dirigent socialista comentava fa poc que la derrota electoral els havia destrossat, però que la candidesa dels convergents els ha donat noves ales...

Potser des d'aquesta candidesa, des d'aquesta falta de projecte i valor, s'entenen errors tan absurds com les polèmiques de la limitació de velocitat o la de l'impost de successions. O la gran badada de les propostes contra la crisi. No es podia fer pitjor. El govern encarrega un informe a un grup d'experts d'una sensibilitat ideològica pròxima. Quan li arriben els resultats s'afanya a desmarcar-se'n, corre cap al principal partit de l'oposició a dir-li que aquest no és el seu pla i convoca una cimera improvisada que fa figa. On és el timó que Artur Mas va portar al seu despatx? Potser espera que sigui Joaquim Nadal qui el guiï amb la decisió que ell no té?

Publicat a

* Avui 02-04-2011 Pàgina 22

Llegir aquí: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/391857.html