24/03/2011 - Opinió - La cimera catalana d'avui

EL PERIÓDICO.CAT
Opinió
La cimera catalana d'avui
Publicat 25/03/2011. Edició impresa, Opinió, pàg. 7
Xavier Bru de Sala, Escriptor

La recerca d'un acord estratègic

Llevat que hi hagi un miracle, el màxim a què podem aspirar és que la reunió s'acabi en taules

Així no es prepara. És poc seriós, i només s'explica per inexperiència, enviar hores abans un document elaborat per un consell assessor com a base per a una cimera. Qualsevol manual prescriuria contactes al màxim nivell, discretes reunions prèvies, o totes dues coses. Tothom qui seu a una taula important ha de saber de què parlarà, quina és la posició dels altres i quines són les possibilitats d'acord. Tot això s'ha d'explorar prèviament. Llimar o aïllar els espais de discrepància irreconciliable és elemental i no s'ha fet. Es donava per suposat que l'equip de Presidència en sabia però es veu que haurem de prendre paciència fins que n'aprenguin.
zoom

El clima generat pel tema estrella d'aquests dies, l'arxifamosa supressió de l'impost de successions, tampoc prepara el terreny ni afavoreix la bona imatge de la cúpula. ¿Com es fan aquestes coses, sobretot si van a contracorrent de l'opinió general i de la lògica més elemental, que aconsella ajornar el tema fins al pròxim exercici? Primer es posen d'acord el president Mas i Duran Lleida, del tot d'acord i a porta tancada. Després, tots a defensar el que hagin decidit. Doncs ho han fet exactament a l'inrevés. Com que no es posaven d'acord, s'han pressionat en públic amb foc creuat a diversos nivells i han obert un flanc innecessari que deteriora la imatge i incrementa el desgast sofert per un producte que fa de mal vendre.

Si tenim en compte que l'impost de successions és el timó que marca el rumb dels acords preferents, cap al PP o el PSC, i la disposició dels dos principals partits de l'oposició per atraure CiU cap al seu molí i allunyar-lo tant com puguin de l'altre, comprendrem la importància dels continguts de la cimera. El document dels assessors hauria d'haver passat per mans més polítiques abans de ser difós. A més, el president de la Generalitat deu ser l'únic del món que no disposa d'agenda presidencial digna de tal nom, ni d'estratègia de comunicació -qüestions que ben aviat no podran anar a càrrec del seu crèdit personal encara important—. Comprendrem doncs, tot i que no ho aplaudirem, que l'oposició tingui més ganes de fer mal que d'arribar a consensos. ¿I Catalunya? ¡Que es foti! Per fortuna en aquest cas, Quim Nadal és persona sensata i de llarg recorregut. La legislatura és llarga, les municipals passaran aviat i quan se sàpiga d'on bufen els vents espanyols ja hi adequarem el velam català.

Amb ànim de posar modestament sobre la taula algunes qüestions elementals i amb esperit de concòrdia i consens, recordem en primer lloc que un dels èxits de Pujol va consistir en l'impuls de l'Estat de benestar, cosa que el feia liberal en teoria i socialdemòcrata a la pràctica. Aquest fet contribuïa de manera notable tant a la cohesió social com a l'arraconament de l'oposició. Avui, la situació reclama decisions que retallen l'Estat de benestar. Però no per sempre.

Seguint l'exemple del mestre Pujol caldria -i pel que n'he vist als diaris no s'ha fet- explicar molt bé que les retallades no responen a la ideologia sinó a la greu situació d'emergència. Per demostrar-ho, res millor que situar-les en un marc d'excepció, per un temps tant limitat com es pugui, amb promeses a mig termini de tornar a la situació anterior. Caldria, doncs, posar l'accent en la voluntat d'aprofitar el futur creixement i les possibles millores del finançament per tornar al primer pla les polítiques socialdemòcrates. Aquí hi ha la clau d'una cohesió social que cap catalanista sensat hauria de menystenir. Si el sobiranisme no afavoreix la majoria, malament rai. Ja tenim prou risc de divisió en el tema de la sobirania com per obrir altres fissures.

Sobre les prioritats de desenvolupament a mitjà termini, el consens hauria de ser fàcil. Aquí sí que els tècnics, els universitaris, els sectors socials, els intel·lectuals i la majoria dels polítics operen amb paràmetres similars. Tots els documents estratègics ben fets s'assemblen, si no és que coincideixen, fins i tot els d'aquest Govern amb els de l'anterior, mal els pesi. És que les oportunitats de la nova economia són faves comptades, el contrari d'un campi qui pugui. Els punts forts del teixit econòmic sobre els quals basar el futur del creixement no són objecte de discussió. L'acord és ampli, previ i posterior, de manera que tindran feina per dissimular-ho.

De manera que, sobre les tres qüestions bàsiques -retallades, polítiques socials i línies de futur- hi ha discrepància de fons en la primera, facilitat d'acord, malgrat el soroll, en la segona i pràctica coincidència en la tercera. Un cop superada la situació tan compromesa, el lema de futur hauria de ser Generar més riquesa per repartir-la millor.

Ara bé, ni la preparació del Govern ni la disposició dels altres predisposen per transmetre als catalans un missatge com aquest. Si avui no hi ha un miracle, el màxim que podem esperar és que la cimera s'acabi en taules, com si no hagués passat res, i després ja en parlarem.

Llegir aquí: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/cimera-catalana-davui/952154.shtml

Leer aquí: http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/cumbre-catalana-hoy/print-952154.shtml