08/03/2011 - PENEDÈS DIARI.COM - Opinió - Carregar el discurs d'arguments

PENEDÈS DIARI.COM
Opinió
Carregar el discurs d'arguments
Publicat 08/03/2011
Àlex Centelles Àlex Centelles, 1r Secetari de la JSC Alt Penedès-Garraf

L’altre dia vaig mantenir una interessant conversa sobre la política en majúscules o en termes macro, fet que m’agrada especialment, doncs permet divagar sense entrar en concrecions. Vaig acabar arribant a la conclusió que, en teoria o, sobre el paper, per tant, en una societat idíl•lica, seria comunista o liberal. A la pràctica, com que no tot és blanc i, afortunadament hi ha un seguit de matisos, no puc ser d’un extrem o altre, donat que tampoc tots pensem i actuem igual.

Segurament una majoria de la societat conclouria que des de la socialdemocràcia, garantint un estat del benestar fort i de qualitat, sense excessives ingerències de l’administració en l’esfera individual però, amb un control bàsic i imprescindible de sectors concrets, tot això funcionaria. Paradoxalment, acostumen a ser els governs socialistes o socialdemòcrates aquells que estan patint les conseqüències de la crisi global i aquells més castigats per l’electorat. Amb tota probabilitat cal fer autocrítica però, segurament, pecaríem d’ingenus, si creguéssim que canviant les cares tot canviarà. Ens trobem amb una societat que té una crisi de valors molt preocupant i que, de no emprendre les accions adequades, pot afectar al nostre futur i a la nostra forma de viure en societat. Quan el Papa Benet XVI parla del relativisme social, no li manca part de raó, adaptant-lo a la realitat, lògicament, i no als arguments catòlics conservadors, però sí a una societat que la conformen individus, en moltes ocasions, mancats de valors, d’il•lusions o passió.

Fa un parell de setmanes, el periodista Rafael Nadal va publicar un article a “La Vanguardia” que, des del meu punt de vista, convida a realitzar una profunda autocrítica i reflexió des de les posicions anomenades d’esquerra, molt més interessant en aquests moments per al meu partit, que no pas endinsar-nos en el debat de noms o inclús de programes electorals. Intueixo que el problema arriba fins a l’arrel de l’arbre. Diu Nadal que l’Europa del benestar va arribar inspirada en principis com la llibertat, la igualtat i la solidaritat però que, aquests, “se fraguaron gracias a valores como el esfuerzo, la voluntad de superación, la austeridad, la honradez, la educación, el respeto y la cohesión familiar”. I no només això, sinó que, Nadal, continua dos paràgrafs més avall: “El bienestar trajo consigo una sociedad acomodada, autocomplaciente e indolente, que poco a poco ha dado paso a la indisciplina, el desorden y el abuso, y pone en riesgo las principales conquistas sociales del siglo XX”. Blanc i en ampolla.

A hores d’ara, se’m fa complicat que hi hagi cap persona que pugui creure que només es tracta d’una perillosa tendència individualista dels membres que conformen la societat perquè, sens dubte, seríem una mica ingenus si ho valoréssim només com una tendència respecte de la qual no hi ha cap eina ni cap altre origen. La desafecció vers allò que és col•lectiu respon també a una actitud de rebuig cap alguns elements que pretenen passar per la vida en societat sense col•laborar amb el comú. Per aquesta raó, augmenten les actituds de perquè repartir quan hi ha “paràsits” que s’aprofiten del benestar, “els acomodats, autocomplaents i indolents” que deia en Rafael Nadal. Segur que heu sentit a parlar de nois i noies joves que ni estudien ni treballen. Aquest fenomen pot despertar dues actituds negatives, el mimetisme i el rebuig a compartir amb tota la societat perquè hi ha persones que se n’aprofiten.

D’aquesta manera, podem trobar una majoria de la població que, a data d’avui, rebutgen, per exemple, l’impost de successions. Per què he de pagar un impost sobre un patrimoni que han estalviat els meus pares? És una pregunta que podeu sentir a qualsevol carrer del nostre país. Està clar que aquesta pregunta té elements individualistes però també és innegable que ve originada per actituds de determinades persones que no són precisament paradigma d’esforç, alhora que per la saturació i poca qualitat de determinats serveis públics. Davant d’aquests arguments cal doncs, la pedagogia. Si no posem fre a aquesta tendència individualista, el següent pas vindrà sobre determinats tributs que sostenen la despesa pública, com les quantitats que paguen treballadors i empresaris a Hisenda i Seguretat Social i, d’aquesta manera, els ens públics s’aniran reduint cada cop més, fins a acostar-nos a una anarquia fixada pel lliure mercat.

És doncs, moment de ser ferms en les nostres conviccions i principis. Ara és moment d’aturar que entrin al nostre subconscient pragmatismes tàctics electorals. Ara és el moment de fer pedagogia, de fer un pas enrere per a fer-ne dos endavant, de revestir els pilars ideològics, sense tenir en compte els propers resultats electorals doncs, en cas contrari, pot arribar el dia en que la ideologia no tingui cap validesa, front a un màrqueting polític importat dels Estats Units. “Pan para hoy y hambre para mañana.”

Cal explicar que, en temes d’immigració i seguretat, es pot tenir un discurs socialdemòcrata, pedagògic, sense caure en el bonisme, però que ha d’existir un discurs propi, sense seguir l’estela de conservadors en aquesta matèria, perquè sinó no ens diferenciarem. Cal explicar a la gent que no és més efectiu qui més cops de porra dóna, ni qui més malament tracta als nouvinguts, sinó que, cal cercar els elements per eradicar actituds incíviques o integrar des de la base. I que aquesta no és una mesura ràpida, que pot comportar anys però que cal, si més no, adoptar un discurs propi i, d’aquesta manera, hom no se sentirà avergonyit quan vegi a companys seus afanyant-se a no reagrupar o a expulsar immigrants il•legals incívics, com si fossin un partit polític conservador. Tots som humans i, l’incívic, ho és per un seguit de motius, no pel fet de ser immigrant. Els conservadors han guanyat el primer combat aquí, han fixat el marc conceptual i, si no penses com ells, ets un tou, un bonista i un il•lús que no sap afrontar el problema.

Sens dubte són mals moments per a la lírica, però Gabriel Celaya ja deia fa uns quants anys que la poesia és una arma carregada de futur. Si volem conservar la nostra ideologia demà, cal doncs, que detectem els problemes de l’individualisme de la societat però que, alhora, emprenguem mesures per a reduir l’expansió d’aquestes actituds egocèntriques i amb voluntat d’obtenció de resultats a curt termini, alhora que incentivant l’esforç i l’excel•lència de tot allò que és públic. Arran de la crisi, com diu Rafael Nadal, no tenim recursos per a mantenir la societat de l’oci i hedonista. Pensem-hi doncs.

Llegir aquí: http://www.penedesdiari.com/index.php?option=com_content&view=article&id=4076:carregar-el-discurs-darguments&catid=300:alex-centelles&Itemid=101