21/01/2010 - DIARI DE GIRONA.CAT - Opinió - Prohibir i dimitir

DIARI DE GIRONA.CAT
Opinió
Prohibir i dimitir
Publicat 21/01/2010
JOSEP CORNELLÀ I CANALS

Hi ha dos verbs que tenen una conjugació semblant, però una aplicació ben diferent. Em refereixo al verb prohibir i al verb dimitir. Sembla ser que els nostres polítics s'han aficionat a conjugar el primer, mentre que han oblidat la conjugació del segon. I això que ambdós són verbs transitius, i amb la mateixa terminació.

Prohibir és una acció que suposa dubtar de la responsabilitat de l'altre. Si jo no crec que l'altre té maduresa per decidir per ell mateix, cal prohibir, pel seu bé, determinats actes. El reconeixement de les capacitats de les persones per governar-se per elles mateixes elimina el verb prohibir dels diccionaris. Les dictadures tenen una especial afició per prohibir. Sempre consideren que el poble és estúpid, que els ciutadans no tenen seny com per decidir per ells mateixos. Per tant, tot acte de prohibició en una societat que ha arribat a un cert grau de consciència democràtica, suposa un greu pas enrere.

S'ha prohibit fumar en determinats llocs, es volen prohibir els toros, es prohibirà pesar uns quilets de més, es prohibirà contestar amablement en llengua castellana a qui et fa una pregunta en castellà, es prohibeix (més implícita que explícitament) dissentir sobre la vacuna de la grip A quan hom no ho veu clar, ... No seria possible canviar el verb prohibir per seduir, encomanar, engrescar, argumentar, o donar responsabilitat? O és que això suposa un exercici massa feixuc?

Dimitir significa renunciar a un càrrec. A un càrrec ben pagat, i amb retribucions i prebendes, s'entén. Però conjugar-lo suposa veritables entrebancs per als nostres polítics. El conseller de Medi Ambient de la nostra Generalitat demana perdó per haver confós un llamp amb una acció piròmana, però ha oblidat la conjugació del verb dimitir. El conseller dels assumptes que tenen a veure amb la policia i cossos de seguretat ja fa temps que pateix aquesta amnèsia selectiva. I ja no parlem del venerable conseller que representa la vicepresidència, que, en temps de crisi va fent una despesa sense cap justificació ni argumentació obrint consolats i ambaixades, i donant diners per a les causes més inversemblants. Imagino que ni sap que ja Pompeu Fabra va incloure aquest verb en el vocabulari català. Mentrestant, va gastant per satisfer les seves ambicions els diners de tothom sense el consens de tothom. Aleshores, com podem demanar que se suprimeixi del tot l'anacrònic impost de successions, que grava penosament els qui heretem els quatre rals que van estalviar, amb penúries i il·lusions, aquells qui ens van precedir?

Senyors de la política; que només els cal saber la primera persona del present d'indicatiu: "jo dimiteixo". No costa pas tant!

Llegir aquí: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/01/21/opinio-prohibir-dimitir/382408.html