07/01/2010 - EL PERIÓDICO.CAT - Opinió - ¿A qui fa nosa la família?

EL PERIÓDICO.CAT
Opinió
¿A qui fa nosa la família?
Publicat 07/01/2010 Edición Impresa
ORIOL Pujol Ferrusola

EL DEBAT SOBRE UNA ORGANITZACIÓ BÀSICA

Hi ha massa punts d’acord al voltant de la família per fer-la servir com a camp de batalla

La resposta, en termes generals, hauria de ser: a ningú, ¿oi? Tot i que algú podria dir que en aquestes festes nadalenques acaba una mica saturat de família, o que la família l’ha coartat en projectes personals que no ha pogut realitzar, o fins i tot que la família s’ha convertit en una pesant motxilla que ha d’arrossegar per la vida, etcètera; en els estudis sociològics és sempre la família el que acostuma a ser considerat el més important, el que dóna més sentit de viure, a què dediquem més esforços, cura i atenció.

La família, però, no està ubicada de veritat en el centre del debat polític, ni social, ni econòmic, ni cultural. Sens dubte, se’n parla i s’utilitza com a argument d’una confrontació que massa sovint té poc a veure amb la família i sí amb la voluntat d’abanderar la batalla de suposats ordres nous contra d’altres que serien vells.
No és ingenu reconèixer que hi ha massa punts d’acord al voltant de la família per utilitzar-la com a camp de batalla. El denominador comú existeix en posicions suposadament molt i molt confrontades. I si fóssim capaços de reconèixer-ho estaríem preservant el més essencial de la família, que és tant com assegurar-nos el present i el futur.

Més enllà de si la família és de pare i mare, o bé és sols de mare, o de dos pares o dues mares, o d’una parella de separats, o amb germans biològics, o adoptats, o de diferents parelles, i més enllà de quin sigui el seu ordre i disseny interior, és evident que la majoria de famílies tenen un comú denominador: els fills. I ho són siguin acabats de néixer, adolescents, emancipats, aparellats, fills que ja són pares... ja que és el que justifica la xarxa que teixim de sentiments i complicitats.

No pretenc negar la legitimitat de qualsevol a no voler tenir fills, però vull manifestar que el fet de ser fill d’algú, el dret a tenir fills, a adoptar-los o acollir-los és el que articula la concepció transcendent que té la família, i per això és família. ¿No és al voltant dels nostres fills on podríem trobar un punt en comú entre tots aquells que imaginen dissenys interiors de família ben diferents? ¿No defensen com a mínim això els que ara utilitzen la família com a camp de batalla?

Doncs, arribats fins aquí, uns quants exemples per evidenciar que la família no està en el centre de les nostres decisions. L’avortament d’una nena de 16 anys s’explica com un nou dret assolit i, de forma poc afortunada, ens ho sintetitza en una frase la consellera de Salut, Marina Geli: «Si una persona pot treballar als 16 anys, ¿per què no hauria de poder avortar?» I continua suggerint: «En aquest procés, el que ha de fer la família és acompanyar». No entraré en la valoració del dret a avortar als 16 anys, només vull posar en evidència el trist paper que es reserva a la família. Si quedar-se embarassada de manera no desitjada als 16 anys passa, i passa massa sovint, ¿podem plantejar-nos amagar a la família que alguna cosa no ha anat prou bé? ¿Podem reservar no només el paper d’acompanyant a una família que haurà d’ajudar a refer la vida a una filla o a una germana que amb només 16 anys ha passat pel trauma d’avortar?

¿No és molt evident que, al legislar sobre l’avortament, ningú ha tingut present la família, ni com a part del problema i, menys encara, com a part de la solució, quan de fet es veurà afectada per la situació i se’n farà responsable, i perquè serà qui donarà a l’afectada el suport que ningú més podrà donar-li?

En sentit contrari, si l’adolescent decideix ser mare, ¿qui li donarà suport? ¿Qui assumirà part de la responsabilitat? La família. Per tant, en ambdues decisions s’hauria de tenir en compte la família, i aquesta ha de rebre el suport necessari.

Hi ha unaltre cas concret que dóna l’esquena al concepte família són fills. En la recent reforma de l’impost de successions, el tracte que es dispensa als fills és molt discriminatori. ¿Quina lògica té que heretar d’un pare sigui molt més car que heretar d’un cònjuge? Si estem disposats a fer el que sigui pels nostres fills, ¿per què li ha de resultar més car heretar al nostre fill que a la nostra parella?

Conec plantejaments que ho defensen sobre la igualtat d’oportunitats, sobre el plantejament que és legítim gravar allò que t’arriba suposadament sense cap esforç. Però és evident que pensant així no es té en compte el que representa la família, amb tota la diversitat de dissenys interiors que al voltant dels fills teixeix il·lusions, frustracions, èxits, esforços, estalvi, patrimoni... conjuntament. ¿Qui sap a què ha renunciat una família per poder materialitzar un patrimoni? ¿Qui sap de què s’han estat els fills perquè la família pogués gaudir d’uns estalvis per fer front a la vellesa o a diferents problemes que planteja la vida? Si la família incorpora la voluntat dels seus membres de caminar junts per la vida, ¿per què en el moment que falta un d’ells decidim mantenir un impost que ho fa més difícil?

En podríem posar molts més exemples, com el paper de la família en l’ensenyament o, fins i tot, en l’economia d’un país. Penso que la gent fa de la família un dels principals arguments de vida. En general, a ningú li fa nosa la família, però hem de reconèixer que hem estat incapaços de col·locar-la al centre del debat i les nostres decisions. Portaveu de CiU al Parlament.

Llegir aquí: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=676016&idseccio_PK=1006