30/10/2009 - LA FURA - Des del Cau - De pares a fills

LA FURA
DES DEL CAU
De pares a fills
Publicado 30/10/2009
Editorial
Publicado 30/10/2009

Comentava un divulgador econòmic que aquesta història de l’impost de successions no deixa de ser un afer de dretes i esquerres. Motivat pel fet que la dreta considera la unitat familiar bàsica, la línia directa, com una única empresa mentre que l’esquerra, pel que sembla, ho considera com un conjunt d’empreses (una per generació) independents. I clar, a la vista d’això, quan els pares passen les propietats als fills, la dreta considera que és un canvi de partida d’una única comptabilitat que, per tant, no ha de ser gravada, mentre l’esquerra creu que, en ser una transacció entre empreses, ha d’estar subjecta a una fiscalitat similar a la que tenen les altres operacions mercantils a través de l’IVA. Aquesta diferència, hi ha qui la atribueix a un afany recaptatori de l’esquerra i qui hi veu una forma encoberta de protecció del gran capital i de càstig cap a les classes mitjanes. Dues explicacions plausibles, tot i que la segona potser hauria de ser matisada. Perquè, avui per avui, bona part de la classe humil –a la qual varen fer creure que accedia a l’estatus burgés– també està amenaçada per aquest impost. L’herència del pis hipotecat penja, com una espasa de Damocles, en el futur dels descendents que potser hauran de regalar a l’Estat –directament o a través d’una mala venda obligada per la voracitat d’hisenda– el fruit del treball dels pares. Ells no tenen recursos per empadronar-se a una altra autonomia i fer-hi el traspàs de béns a preu de saldo.

Aquesta situació no pot qualificar-se més que com a injusta. I no sols perquè hi ha territoris que paguen menys. Tampoc no compleix el principi d’universalitat que tota llei ha de tenir en el seu àmbit d’aplicació. Perquè si jo faig hereva en vida a una fundació, és a dir, li traspasso una part dels meus béns, aquesta transacció està exempta, per via de desgravació, de pagar els impostos que l’Estat m’exigeix per la casa dels pares o els diners de l’àvia. I això, tot i pensar que aquella fundació en farà bon ús, no sembla just. Perquè, seguint l’argumentari inicial i vist que ho aplica un govern d’esquerres, suposa que el ciutadà, que no fa empresa amb el meu pare, és accionista del Palau de la Música, Fundació Olof Palme o Metges Sense Fronteres.

Una situació bastant aberrant, però que es veu superada per una altra. La de la donació o aportació de diner públic, via subvenció o conveni, que fa el poder. Que no sols està exempt d’impostos sinó que, pel que portem vist, no té cap control efectiu. La meva donació particular a l’orgue del Palau de la Música o al Bisbat no paga impostos, però com a mínim consta a la meva declaració de renda i, per tant, passa el sedàs d’hisenda. La que fa un departament de la Generalitat a canvi d’un informe de tres o quatre planes, pel que veiem, ni això. Com a molt, consta en un llistat que s’envia a la sindicatura de comptes que, si posa la vista en ella, en pot demanar explicacions. Però d’impost, de taxa per ajudar a fer funcionar l’Estat, ni cinc. Potser per amagar això, en aquests moments, el que es fa és marejar la perdiu. Parlar de la supressió d’un impost (quan el que es farà, en el millor dels casos, serà un reajustament de tarifes), del greuge comparatiu amb altres regions (quan s’accepta un finançament insuficient) i d’un perjudici cap a la classe mitjana que ni és únic ni massa imputable a la llei. Però cal que sembli que es fa alguna cosa. Amb quin objectiu? No ens enganyem. Les eleccions són a tombar de la cantonada i cal buscar vots sota les pedres. Fins i tot entre els ciutadans descontents de la voracitat de l’Estat. Siguin o no de la corda de qui els demana el vot. Al cap i a la fi, pel que veiem, els partits tampoc no són ja una família.

Leer aquí: http://lafura.cat/revista/cau/des_del_cau.asp