Prou Impost de Successions a Catalunya !
¿Quieres reaccionar a este mensaje? Regístrate en el foro con unos pocos clics o inicia sesión para continuar.

23/10/2009 - Opinió - Els altres "sense papers"

Ir abajo

23/10/2009 - Opinió - Els altres "sense papers" Empty 23/10/2009 - Opinió - Els altres "sense papers"

Missatge  Montser Dv 23 Oct 2009, 09:21

(Versión en castellano unas líneas más abajo)

EL PERIÓDICO
Opinió
ELS DIES VENÇUTS
Els altres "sense papers"
Publicat el 23/10/2009
JOAN BARRIL

Castells afluixa, però no del tot. Abans-d’ahir, des del Govern català se’ns advertia que el tan criticat impost de successions es podria pagar en dos anys. Encara no he sentit cap justificació oficial sobre la inconveniència profunda d’aquest impost. En qualsevol cas s’ha explicat aquesta possibilitat d’ajornament del pagament del famós impost per la dificultat de vendre un immoble en temps de crisi. D’alguna manera, el Govern admet que la majoria de ciutadans que han de tributar aquest impost genuïnament català no són precisament les grans fortunes. Al cap i a la fi, un contribuent adinerat, hereu d’hereus, no s’hauria d’angoixar per no poder vendre una de les seves propietats. En canvi, aquesta inquietud sí que altera la vida dels fills de les classes ara anomenades «mitjanes» i que abans eren simplement la classe treballadora. Els treballadors d’abans tenien una certa capacitat d’estalvi. A força d’estalvis, van comprar les seves petites propietats, i ara, els seus fills, que tenen com a futur l’atur i la incertesa, es troben amb l’evidència que heretar ha deixat de ser un privilegi de rics per ser un càstig de pobres.

Tot plegat: la llei no s’ha adaptat a la realitat. L’impost de successions, més enllà de la seva discutible moralitat, es basa en una societat hermètica, de classes estanques i en la qual els propietaris eren els únics que podien aspirar a ampliar les seves propietats. Avui les coses ja no són així. La propietat s’ha convertit en un univers micronèsic sempre pendent dels vaivens hipotecaris o de l’arbitrarietat de la banca. No obstant, la llei que regeix l’impost de successions –que ja ha estat qüestionada en altres comunitats autònomes– se segueix aplicant de forma automàtica en la mesura que significa una font tradicional d’ingressos per a les arques. No és gens estrany que, davant d’aquesta cacofonia entre burocràcia i realitat, hi hagi gent que consideri que l’Espanya de les autonomies acaba sent perjudicial. És per això que, una vegada més, es prepara una campanya als autobusos urbans contra l’impost de successions. ¿No va ser en aquests vehicles on es va anunciar que Déu no existia? Doncs potser ha arribat l’hora d’un nou sacrilegi i escriure que l’impost de successions és un robatori.

D’una banda, papers. De l’altra, els fets. Això del cas Millet és una anècdota comparat amb altres fets sagnants. Segons sembla, l’esposa d’un dels bombers que va morir en l’extinció de l’incendi d’Horta de Sant Joan tindrà dificultats per rebre la pensió de viudetat. Efectivament, les parelles de fet han de demostrar que realment ho són. M’expliquen que el bomber mort i la seva no-esposa eren pares d’un parell de bessons que ara tenen 4 anys. Cal suposar que en aquests casos la convivència pot ser de cinc anys o més. Però una vegada més, la burocràcia acaba, a força de retòrica i de paperassa, amb els beneficis de l’Estat de benestar.
En aquest país on podem adoptar i testar en benefici del nostre propi gos, la burocràcia exigeix unes comprovacions doloroses. La realitat ha anat canviant. Ja no és cert que el primogènit hereti la hisenda, que el segon sigui militar i que el tercer formi part del clero. Avui dia la gent es dóna el seu afecte i comparteix els seus fills sense el tràmit d’uns papers. Així és la vida. Però així és també la mort. I alguna cosa ens diu que els que no puguin demostrar la seva condició de viudos es quedaran sense pensió. Però si volen la casa familiar, l’impost de successions els estarà esperant.

Leer aquí: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=655490&idseccio_PK=1006&idioma=CAT

------------------------------

EL PERIÓDICO
Opinión
LOS DÍAS VENCIDOS
Los otros 'sin papeles'
Publicado el 23/10/2009
JOAN BARRIL

Castells aprieta, pero no ahoga. Anteayer, desde el Govern se nos advertía de que el denostado impuesto de sucesiones podría pagarse en dos años. No he oído aún ninguna justificación oficial sobre la inconveniencia profunda de ese impuesto. En todo caso se ha explicado esa posibilidad de aplazamiento del pago del dichoso impuesto por la dificultad de vender un inmueble en tiempos de crisis. De alguna manera, el Govern viene a admitir que la mayoría de ciudadanos que deben tributar ese impuesto genuinamente catalán no son precisamente las grandes fortunas. Al fin y al cabo, un contribuyente pudiente, heredero de herederos, no debería angustiarse por no poder vender una de sus propiedades. En cambio, esa inquietud sí que altera la vida de los hijos de las clases ahora dichas «medias» y que antes eran simplemente la clase trabajadora. Los trabajadores de antaño tenían una cierta capacidad de ahorro. A fuerza de ahorros, compraron sus pequeñas propiedades, y ahora, sus hijos, que tienen como futuro el paro y la incertidumbre, se encuentran con la evidencia de que heredar ha dejado de ser un privilegio de ricos para ser un castigo de pobres.

En resumidas cuentas: la ley no se ha adaptado a la realidad. El impuesto de sucesiones, más allá de su discutible moralidad, se basa en una sociedad hermética, de clases estancas y en la que los propietarios eran los únicos que podían aspirar a ampliar sus propiedades. Hoy las cosas ya no son así. La propiedad se ha convertido en un universo micronésico siempre pendiente de los vaivenes hipotecarios o de la arbitrariedad de la banca. Sin embargo, la ley que rige el impuesto de sucesiones –que ya ha sido cuestionada en otras comunidades autónomas– sigue aplicándose de forma automática en la medida que significa una fuente tradicional de ingresos a las arcas. No es de extrañar que, ante esa cacofonía entre burocracia y realidad, haya gente que considere que la España de las autonomías acaba siendo perjudicial. De ahí que, una vez más, se prepare una campaña en los autobuses urbanos contra el impuesto de sucesiones. ¿No se anunció en esos vehículos que Dios no existía? Pues tal vez ha llegado la hora de un nuevo sacrilegio y escribir que el impuesto de sucesiones es un robo.

Por un lado, papeles. Por el otro, los hechos. Lo del caso Millet es una anécdota comparado con otros hechos sangrantes. Por lo visto, la esposa de uno de los bomberos que murió en la extinción del incendio de Horta de Sant Joan tendrá dificultades en recibir la pensión de viudedad. Efectivamente, las parejas de hecho han de demostrar que realmente lo son. Me cuentan que el bombero muerto y su no-esposa eran padres de un par de gemelos que ahora tienen 4 años. Cabe suponer que en estos casos la convivencia puede ser de cinco años o más. Pero una vez más, la burocracia acaba, a fuerza de retórica y de papelería, con los beneficios del Estado del bienestar.

En este país en el que podemos adoptar y testar en beneficio de nuestro propio perro, la burocracia exige unas comprobaciones dolorosas. La realidad ha ido cambiando. Ya no es cierto que el primogénito herede la hacienda, que el segundo sea militar y que el tercero forme parte del clero. Hoy la gente se da su afecto y comparte sus hijos sin el trámite de unos papeles. Así es la vida. Pero así es también la muerte. Y algo nos dice que quienes no puedan demostrar su condición de viudos se quedarán sin pensión. Pero si quieren la casa familiar, el impuesto de sucesiones les estará esperando.

Leerlo en "El Periódico":
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=655490&idseccio_PK=1006&idioma=CAS
Montser
Montser

Nombre de missatges : 4636
Fecha de inscripción : 08/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Tornar a dalt

- Temas similares

 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum