12/05/2011 - Opinió - Legitimitat fiscal de la retallada

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

12/05/2011 - Opinió - Legitimitat fiscal de la retallada

Missatge  Montser el Dj 12 Maig 2011, 09:04

AVUI
Opinió
Legitimitat fiscal de la retallada
Publicat 12/05/2011
Guillem Lopez i Casasnovas

“La defensa de l'interès general comporta per als polítics que la seva proximitat al capital, als ‘palcos' del Bernabéu o a les llotges del Liceu, no els torni condescendents amb els qui eludeixen fiscalment les seves obligacions”

La dificultat del moment fa més explícit que mai que la manca de recursos públics associats a la caiguda de l'activitat econòmica té reflex mediat amb la manca de finançament de la despesa. Tractant-se d'un fenomen que desafortunadament no és el resultat d'una contingència peremptòria, sinó el resultat d'un trencament de model que comportava una despesa no ja finançable, no es tracta de quelcom conjuntural que es pot posposar amb dèficits reiterats i endeutament. De manera que toca més que mai redefinir les estructures mateixes de bona part de la despesa pública, inclosa la social, que és la que millor visualitza en les seves conseqüències la ciutadania. El sacrifici és prou viu perquè ens haguem de plantejar la legitimitat fiscal de fer-lo. Prioritzar la despesa, exigir nous copagaments per alguns serveis, racionar l'accés a alguns beneficis amb noves esperes exigeix transparentar millor la decisió a la vista de la validesa, la justícia, de la restricció fiscal imposada.

Cal per tant exigir ara més que mai un sistema tributari just, i transparentar davant de la ciutadania el valor social del mateix compliment fiscal. Per això, són diversos els descosits que el nostre sistema impositiu ha de resoldre. Efectivament, l'actual configuració de l'impost sobre la renda de les persones físiques fomenta avui que normalment les rendes altes n'eludeixin parcialment el pagament canalitzant els seus ingressos a través de societats. Aquest és el cas, per exemple, de molts i importants patrimonis immobiliaris que, en lloc de ser propietat directa dels seus veritables titulars, figuren a nom d'una o més d'una societats creades per ells mateixos, amb la finalitat que els seus rendiments paguin menys impostos. Existeix també una evident desigualtat en el tractament de les rendes de l'estalvi respecte a la resta de rendes. És cert que una fiscalitat més baixa de les rendes de l'estalvi té una certa justificació tècnica, però el que sembla menys correcte és la deriva a zero atès el risc de fuga de capitals. Siguem seriosos. El capital sens dubte es pot deslocalitzar d'un estat a un altre a la recerca d'una fiscalitat millor. Però, tot i així, l'obligació fiscal del contribuent es manté, ja que, mentre el seu titular continuï essent resident al territori espanyol, la tributació de les rendes que obtingui a l'estranger continuaran estant gravades al país. Per tant no és un tema de capitals, sinó de ciutadans, i aquí els mecanismes de control poden ser diversos, els polítics i socials inclosos. I si el que passa és que la inversió es fa a través d'una societat, per exemple, una sicav, és cert que disminuirà la recaptació per l'impost sobre societats, però, de nou, en la mesura que el seu propietari continuï essent resident, es pot compensar amb una fiscalitat sobre el patrimoni dels seus accionistes o partícips. També es podria gravar el valor de les sicav i no els seus rendiments. La veritat és que en matèria impositiva existeix una por reverencial al gran capital, la qual cosa immobilitza els polítics fins al punt de convertir en injusta la seva fiscalitat. I si el que passa és que no es vol políticament afrontar aquesta realitat, s'ha de ser llavors coherent i reduir la fiscalitat general per no distorsionar tan injustament els rendiments de l'esforç productiu.

Pel que fa a l'impost sobre beneficis de societats, cal remarcar que no és veritat que les pimes paguin menys impostos que les grans empreses. Just al contrari. Es diu, i és cert, que davant el tipus general del 30%, el tipus impositiu de les empreses de petita dimensió passa del 20 al 30%. Però s'omet una dada crucial. El seu tipus efectiu, real, resulta mot minorat a la vista de la manera diferent que responen les empreses a les deduccions que permeten els incentius fiscals, molt pensats per beneficiar a les grans empreses. És per tant necessari corregir també aquesta situació dissenyant una fiscalitat empresarial més neutra. També pel que fa a l'impost sobre el patrimoni i l'impost sobre successions, val a dir que el primer es va suprimir perquè tan sols el pagaven els patrimonis mitjans, i la majoria de les reformes que del segon n'han fet les comunitats autònomes es deuen també al fet que solament el pagaven petites i mitjanes herències. Ambdues decisions són un exemple de la manca de valentia i de tenacitat per afrontar el veritable problema: l'elusió d'una gran part dels impostos per les rendes i pels patrimonis alts.

Finalment, el cas recent i encara no resolt dels titulars de comptes bancaris a Suïssa no declarats (cas HSBC) és un bon exemple de les llacunes legals en objectius i procediments de la nostra justícia fiscal. I és que no es té prou interioritzat entre la ciutadania que l'obligació de pagar impostos s'ha d'entendre como un vertader deure cívic. Malgrat això, tots aspirem a una societat més justa i reivindiquem amb vehemència els nostres drets, com ara la sanitat o l'educació. Des d'aquesta perspectiva, qui no compleix amb les seves obligacions fiscals, almenys en determinats casos, hauria de ser objecte d'un natural i espontani aïllament social. El que per als anglosaxons és una cosa normal, sembla ser per a nosaltres encara més aviat excepcional. Perquè els que no paguen uns, a igual despesa a finançar, ho hauran de pagar altres. I en principi, que sapiguem, ningú voluntàriament corre a pagar impostos.

La defensa de l'interès general comporta per als polítics empassar-se alguns marrons: no fer-se simpàtics amb els qui sovint ho són amb ells. Que la seva proximitat al capital, a les palcos del Bernabéu o a les llotges del Liceu, no els torni condescendents amb els qui eludeixen fiscalment les seves obligacions. La debilitat del nostre sistema legal té l'aixopluc encara d'una certa cultura de comprensibilitat (per allò de “si poguéssim, nosaltres també ho feríem”), que es tradueix en una manca de compromís en la persecució de la justícia fiscal. Aquestes debilitats fan perdre després legitimitat a les retallades de despesa. Com que aquestes són avui estrictament necessàries, més estrictes que mai hem de ser tots amb els incompliments fiscals.

Publicat a

* Avui 12-05-2011 Pàgina 28

Llegir aquí: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/409277.html
avatar
Montser

Nombre de missatges : 4636
Fecha de inscripción : 08/05/2009

Veure perfil de l'usuari

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum