23/05/2010 - Economía - Després de les tisorades, una ruixada d'impostos

AVUI
Economía
Després de les tisorades, una ruixada d'impostos
Publicat 23/05/2010. Edició impresa, pàg 24
Gonzalo Baratech

El president espanyol vol ressuscitar el nefast impost de patrimoni, dos anys després d'haver-lo abolit. És un tribut de manifesta iniquitat

Els serveis d'intoxicació informativa de la Moncloa van filtrar dijous que el govern central planteja collar una mica més els cargols impositius, malgrat no concretar ni quan ni com pensa aplicar-ho. Només van avançar que es clavarà un bon tribut "als rics", entenent per rics aquells que ingressin més d'un milió d'euros anuals o tinguin béns per un valor superior a aquesta quantitat.

Dit d'una altra manera, es tracta de ressuscitar el criticat impost sobre el patrimoni, que el mateix Zapatero va suprimir a mitjans del 2008. És una exacció sagnant, una escomesa més contra l'estalvi. Obliga a tributar per uns béns que ja van patir en el seu dia els més variats gravàmens. Grava, sobretot, les patidores classes mitjanes i és tan innocu que ja no subsisteix en cap altre país d'Europa. L'impost sobre el patrimoni es va instaurar el 1977 amb caràcter "extraordinari", "provisional" i "transitori", fet que no li ha impedit perdurar durant tres interminables decennis.

L'aparelll d'agitació i propaganda de la Moncloa domina l'art de llançar cortines de fum. Va donar a conèixer el projecte de restabliment d'aquest impost unes hores abans que el consell de ministres aprovés la baixada de sou dels funcionaris, la congelació de les pensions i la poda de les ajudes a la dependència. Aquest conjunt de mesures suposa l'agressió antisocial més violenta que s'hagi fet durant la democràcia. Per tal d'emmascarar-la, els caps de trons de la Moncloa van pensar que no hi havia res millor que divulgar la suposada pujada d'impostos als rics, perquè així es desviaria l'atenció dels milions de perjudicats per les múltiples tisorades.

En la seva compareixença de dijous al vespre, la vicepresidenta Salgado es va negar a facilitar cap detall sobre la recrescuda pressió fiscal que el govern cova. Es va limitar a assenyalar que la seva entrada en vigor no és immediata i que revestirà caràcter temporal. Crec que d'una manera o altra, acabarà perjudicant als de sempre, és a dir, a l'estomacada classe mitjana i a la legió d'aquells que viuen d'una nòmina.

El passat agost ja es va poder entreveure per on anirien les coses, perquè es va anunciar una pujada d'impostos "per als que guanyaven més" i el que realment va passar és que es va incrementar l'IRPF, es va retirar l'electoralista xec dels 400 euros i es va acordar una pujada de l'IVA de dos punts.

Asimetries fiscals

Tot i que el govern central llança bombes de fum al·lusives a les classes més opulentes de la població, és ben sabut que mai han pagat excessius impostos. Disposen de múltiples mecanismes per temperar les seves factures fiscals, per exemple a través de les societats d'inversió de capital variable. Qualsevol fill de veí que guanyi un centenar d'euros traficant en borsa, haurà de pagar al fisc el 19% dels guanys. Però si un potentat obté centenars de milions de beneficis, només ingressarà a Hisenda en concepte d'impost de societats l'1%. És com una llei de l'embut a favor dels multimilionaris.

En qualsevol cas, la pujada d'impostos serà generalitzada perquè s'ha de rascar fins a l'últim cèntim. En el fons, la volta de cargol fiscal és inevitable. S'han de quadrar els comptes públics com sigui, perquè el forat generat pel demencial malbaratament del sector públic és estratosfèric. Hi ha rumors que s'apugen successions i donacions, s'eliminen les desgravacions de les vivendes i se suprimeixen les escasses exempcions que encara regeixen en l'IRPF.

En les presents circumstàncies de depauperació, més pressió tributària suposaria un endarreriment en la sortida de la crisi i, per tant, més acumulació de misèria i atur. El pla d'ajustament pressupostari desencadenarà conseqüències depressives addicionals sobre l'activitat econòmica. Es dóna la indignant circumstància que mentre que els ciutadans s'han ajustat el cinturó, els seus ingressos es redueixen i se'ls deixa baldats a impostos, les administracions de qualsevol mena segueixen malbaratant els diners a mans plenes. El BOE publica diàriament un reguitzell de subvencions i ajudes que són pur malbaratament i són un insult als ciutadans i una ofensa als contribuents.

Zapatero es mostra incapaç de donar un cop de puny damunt la taula i evitar que segueixi proliferant la malversació. Tampoc ha tingut el coratge d'abordar les reformes estructurals que demanen a crits totes les instàncies imaginables. Ni tan sols s'ha animat a donar proves exemplaritzants d'austeritat com esborrar del mapa els ministeris que tothom considera prescindibles. Passen els dies, les setmanes i l'únic que se li ha acudit és atacar els més febles, pensionistes i funcionaris, i per acabar-ho d'adobar, apujar els impostos.

És un secret a crits que un viratge copernicà com aquest és producte de les potències europees. Espanya, com ja vaig dir la setmana passada, ja no és un Estat lliure, sinó un protectorat d'Alemanya i França. L'executiu no adopta mesures, sinó que els hi dicten. Potser caldria alegrar-se'n, perquè finalment anem pel camí correcte, malgrat Zapatero, personatge completament desprestigiat més enllà dels Pirineus i a qui els seus col·legues de la resta del continent tenen per un tocat del bolet que un dia diu una cosa i l'endemà defensa la contrària.

Berlín i París han situat Espanya sota la seva tutela, i seguirà sota la seva fèrula durant molt de temps, de manera que sembla que s'han acabat durant una llarga temporada les ocurrències dels manaires celtibèrics. Ben aviat assistirem a una reforma laboral des de fora, que abordarà indubtablement una rebaixa de l'acomiadament, encara que no els agradi als apessebrats sindicats.

Les reformes són imprescindibles perquè sense reformes no s'aconseguirà l'objectiu de reconduir les finances públiques cap a la sostenibilitat. Amb una economia en recessió o estancada i amb uns tipus d'interès nominals que creixen per sobre del PIB, serà inevitable que el deute públic mantingui la seva carrera alcista i s'agreugin els problemes per cobrir les emissions de bons i lletres del Tresor.

En resum, la crisi del deute no és podrà eludir llevat que se sanegi a fons el sistema financer i es posi en marxa un procés de reajustament fiscal i pressupostari, acompanyat d'un feix de reformes estructurals.

Pel que fa a la resta, la descoordinació de l'executiu és total. Abans que es filtrés la suposada reinstauració de l'impost sobre el patrimoni, María Teresa Fernández de la Vega, Manuel Chaves i José Blanco ja es van encarregar d'escalfar l'ambient anunciant la possible pujada d'impostos. En paral·lel, Elena Salgado i Miguel Sebastián negaven qualsevol pujada i afirmaven que el govern ni tan sols l'havia estudiat. La desautorització a l'equip econòmic del govern és antològica, tot i que a Salgado en el fons se li enfot. Els polítics de la Meseta acostumen a tenir un fetge com una rajada.

Llegir aquí: http://paper.avui.cat/economia/detail.php?id=191673